Alta Garrotxa (VII)

Diumenge, 27 de desembre
Hostal de la Vall del Bac
30 kms - 800 m+ - 4h 30min
(Fotos: David)

(I - II - III - IV - V - VI)

Avui la sortida ha estat de nota doncs hi hagut conjuncio de diferents factors: bona companyia, bon recorregut, un dia fred, humit i net de cel, un quilometratge no massa excessiu i un desnivell acumulat molt assequible. Be, per resumir podria dir que la sortida ha estat de puta mare, pero no fa per aquest blog (m'ho ha dit un ratoli). L'escenari, la tan estimada Alta Garrotxa, un escenari ja perenne de moltes ambicions, molts anhels, algun exces i sobretot, molta estimacio, doncs ho torno a dir, son muntanyes "fetes a la mida de l'home". I apreciacions encara mes personals, em quedo fascinat de l'abundancia toponimica, la diversitat geografica, la complexitat orografica i... que-se-jo, d'alguna cosa que se m'escapa i no es pot anomenar amb paraules, potser quelcom que t'atrapa i que fa que no tinguis cap mes remei que tornar.

I d'aixo es tracta, de tornar. Avui he tingut la sort de visitar alguns paratges llargament coneguts al mapa pero desconeguts fisicament, revisitar alguns llocs que feia una bona pila d'anys que no contemplava -alguns han romas inalterats, d'altres s'han modificat, fets que et fan pensar- i tambe tornar a trepitjar llocs on senzillament la visita es regular.

Hem començat la trescada-trotada a les 8 del mati des de l'Hostal de la Vall del Bac. A part dels habituals Ramon i Josep Artigas, hem tingut la sort de compartir cami amb en David i en Mia, i dos convidats a quatre potes: en Pitt i la Traca. Diguem que no ha fet fred, pero a molts llocs havia glaçat i degut a l'humitat retinguda al bosc, alguns hem acabat enfredorats. El recorregut ha estat un constant puja i baixa per corriol, evidentment per terra de mala petja, pero tambe alguna dosi d'asfalt i pista de terra, i sobretot ha set variat perque segons l'orientacio l'ambient anava canviant de fesomia (alzinar, roureda, fageda, pineda, bosc de ribera, prat...). Tot plegat es podia fer sencer corrent, pero no hem sigut tan babaus com per no aturar-nos mes d'una vegada a gaudir del paisatge a un altre ritme. De fet, gracies a la companyia i la bona conversa els kms han passat sense masses estridencies, encara que personalment he tingut un parell de baixades pseudopajarils per no menjar be (i estar agafant la forma).

La fageda del Bestraca; el relaxant i bucolic Pla de Plansesilles amb els seus dos roures "del Rei" encerclat pel murallam que davalla del Comanegra; l'estetica i recollida esglesia de St.Marti de Toralles; les petites gorges del Moli, a prop del Ferrer; la soledat i abando del mas de les Feixanes, amb la seva era encara visible pero irremediablent envaida per la vegetacio; l'abundant molsa recobrint les tiges, branques i el terra a moltes bagues; l'amplitud paisatgistica de Coll Sagordi amb uns blanquissims Pirineus a l'horitzo; la tenue gebrada sobre la fullaraca de castanyer... em quedo amb la imatge de l'altiva i desafiant cresta del Ferran sorgint de l'alzinar, amb el seu clar desig de tocar el cel rodejada de muntanyotes molt mes altes. A una mesura humana. Potser una sintesi del que seria l'Alta Garrotxa (i que es molt mes que aixo).

Tornarem.

Torronada de Nadal

(Fotos: Aureli Teixidors i Marc Feixas)

Llegeixo la convocatoria d'entrenament al forum de Km 0 Ponent i penso que estara be fer una visita als amics de Lleida, ara que ja fa molts dies que no coincidim. L'excusa es la Torronada del dia de Nadal: una petita sortida matinal pel bell mig de la ciutat a ritme molt suau per finalitzar-la al local dels Castellers de Lleida amb un brindis de cava i torrons. La veritat es que em fa bastanta il.lusio, doncs quan coincidim en general sol ser a una cursa -abans, durant o despres- i tothom logicament sempre va una mica capficat. Avui es diferent i es pot petar la xerrada distesament amb tothom, mentre una colla de ni mes ni menys 60 corredors okupa literalment els carrers independentment de semafors i cotxes, fent precisament allo que tant ens agrada. Aquestes trobades les considero molt importants: et poses al dia dels reptes dels altres, escoltes els seus projectes, expliques els teus, coneixes algunes novetats, comparteixes anhels, aprens una mica mes... i molt mes encara, constitueix un "tête-à-tête" amistos i motivador doncs abans que corredors som persones. Perque en definitiva, tal i com comentavem amb en Sergi, mai correm sols. Que duri.

1532 m D+

(Disculpes per no poder usar els accents)

Divendres, 11 de desembre
Queralbs (Ripolles)
18 kms - 1600 m+ - 6h 15min

Abans de res he de confessar que la sortida era prevista fer-la a Lanos, un recorregut circular molt maco que per cert, vaig endarrerint, pero m'ha fet mandra el viatge en cotxe fins alla i tant per tant, podria anar a passar fred a la Vall de Nuria. El recorregut exacte d'avui ja l'he explicat en un parell de posts anteriors (I i II): els dies que ho faig corrent volta les 4 hores, en canvi avui la idea ha estat caminar sense cap pressa, la unica pressa si de cas, la cuita al sol que sempre es dona quan es torna despres del coll de Torreneules per la Coma de Vaca, doncs al desembre el dia es curt i l'ombra de la muntanya creix amb fermesa al fons de la vall. Per fer-ho caminant i no sucumbir al fet de correr una miqueta -ja ens coneixem...-, m'he calçat les botes de muntanya, que tenia oblidades a l'armari, i ha estat un greu error, doncs m'han acabat aixecant la pell de darrera del talo tot just abans del migdia i he acabat amb els peus nafrats. El que no entenc es com abans sempre anavem amb botes a tot arreu, i fins i tot al principi amb botes militars d'aquelles que tenien claus a la sola! Si mes no, no he patit gens de fred.

Avui ha gelat, pero mes amunt de la central de Daio (1181 m) ja no, de manera que començant la forta pujada passat el salt del Grill anava una mica sufocat. Ves per on que els microclimes a la muntanya son diversos i passat les Collades la cosa ha virat cap a la fresca novament. Si es destaca aquesta zona es per la soledat absoluta, amb la magnifica visio dels cingles de les roques de Tot lo Mon, on mes aviat tens la impressio que la fauna t'esta observant. Avui m'ha vingut be sentir aquesta soledat, acompanyat d'un dia radiant i lluminos. Poc moviment faunistic he ensopegat, nomes els isards que en epoca de zel van una mica atabalats -algun jove desafiant amb la minga penjant-, alguns voltors a bastanta alçada -deuen passar un fred espatarrant-, quatre muflons porucs i alguns moixons que sempre son benvinguts, com les mallerengues petites. I un xoriguer. Dels isards em fascina aquest pelatge fosc que els hi creix cada any de cara a l'hivern. M'ha sobtat veure una merla d'aigua a la Coma de Vaca (cota 2300 m), doncs en aquesta epoca i a tanta alçada es una mica extraordinari, quan ja els torrents comencen a estan coberts de gel i neu. I finalment, a prop de les Pedrisses una vaca morta, seca i buida de dins que precisament no hi era aqui fa pocs mesos i que m'ha fet pensar en aquell poema de Gustavo Adolfo Becquer que diu "¡Dios mio, que solos se quedan los muertos!".

De la pujada en si, aquesta vegada no se m'ha fet feixuga la primera part, sino la segona, una vegada travessat el cami dels Enginyers (cota 2000 m) on a partir d'aleshores bufaria un vent fred que no em deixava respirar. Com es veu al perfil, hi ha un tram d'uns 3 kms on se salven 1000 metres. Mes amunt, es planeja lleugerament fins al coll, i d'aqui, de roca en roca fins el cim del Torreneules (2713 m), on com havia llegit a la previsio, la visibilitat seria "molt bona". I tant bona!

Muntanyes surant sobre les boires, pinzellades de blanc immaculat esquitxant el mosaic del verds de l'herba i els grisos de la roca, tot aixoplugat per un blau intens del cel. I fred. Ja de baixada, al simpatic lloc dels Plans de Dir Missa no m'he pogut estar de seure un moment i reconciliar-me amb la muntanya. Costa marxar. Novament el fred empeny muntanya avall i alternant la vista enrera i mes prosaicament cap al terra, per por de relliscar, novament m'he assegut alla al Planell de les Eugues, en un marc que tothom que hi hagi estat, el considerara incomparable. Pero arriba l'hora que el sol va amb pressa. I costa marxar. A l'indret anomenat Pedro de Costa Robi per C.A.Torras, alla on definitivament abandonem la visio de tota la coma de Freser i la coma de Vaca, fem una ultima reverencia i un fins aviat, doncs es segur que tornarem.

El descens per les marrades i les gorges del Freser te quelcom de punt i final, doncs el cos -i les cames sobretot- va cansat, l'ombra precedeix la foscor total i definitivament, tenim ganes de tornar a casa i explicar l'experiencia muntanyenca a la familia, al redos de la llar de foc.

Des d'on marca la linia groga fins el cim des d'on esta feta la foto: 1532 m D+

Reptes 2010

Amb una mica mes d'estabilitat laboral i personal, sembla que la motivacio rebroti i ja em veig amb cor i ganes d'afrontar alguns reptes pendents. Aixi, ja m'he inscrit a un parell de curses (llargues) de cara al proper any.

La primera sera el Trail des Citadelles el 4 d'abril, un ultra vetera de 73 kms i 3300 m+, a la zona de l'Ariege i que fa uns anys vaig sentir a parlar al Ramon i la Marta -de fet, el 2007 si no m'equivoco hi van participar, que no es poco- i que des d'aleshores ha romas en algun raco de la meva memoria a l'espera d'una petita empenta. Crec que ara es el moment i sense mirar el calendari i despres d'un mail d'en Ramon m'he acabat inscrivint. Tambe hi compta molt el fet de ser Pirineus francesos i tambe, que el blog de l'organitzador, en Michel Arnaud, fa temps que el segueixo amb un cert interes. Aquesta gent ens porten molta avantatge en aquest tema i val la pena seguir-los pel bon cami. Ara mateix, a part del Ramon, tambe hi van la Reyes i el David, aixi que ens ho podem passar bomba. Nomes espero que faci bastant fred i que no hi hagi massa fang, tot i que aixo ultim es bastant improbable.


L'altra cursa sera l'Andorra Ultra Trail, el 26 de juny, de nada mas y nada menos que 112 kms i... 9700 m+!!!!! Tants kms amb tant desnivell a tanta alçada durant tanta estona la veritat es que espanta una mica pero ho intentarem compensar amb una gran motivacio. Espero que poguem gaudir de bon temps durant tota la cursa -no com aquest any- i sobretot intentar arribar en un bon estat de forma. A mes a mes estic segur que coincidirem molts coneguts i sera una gran experiencia. El cuquet de donar la volta sencera a Andorra encara el tinc viu i ja espero amb candeletes la data de la prova.


Probablement hi haura mes curses (Marato BCN? Zegama-Aizkorri? Marato d'Empuries?...aixi a bote pronto...), pero m'agradaria mes destinar el temps a sortides en solitari o conjuntes on se sol anar a un altre ritme i cadascu va al seu aire.

De totes maneres, fins aleshores el cami segurament sera llarg i dificultos, tot i que la unica cosa que desitjo es una mica d'estabilitat i regularitat. La resta arribara sol.

XXXI Cursa Atletica Popular de Tona

Dimarts, 8 de desembre
Tona (Osona)
6 kms (5,700 m) - 26min 00s

A Tona se celebren dues curses cada any: l'Urbecros Trofeu Vila de Tona a finals d'agost, corresponent a la Festa Major d'Estiu, i la Cursa Atletica Popular, que cau pels volts de Sant Andreu, patro de la vila i corresponent a la Festa Major d'hivern. Totes dues son curses veteranes, amb mes de 30 edicions i per una rao o una altra mai hi he pogut participar. A mes a mes, tambe s'hi celebren curses infantils, de manera que tota la familia podiem passar un mati rodo. I aixi ha estat.

Tot i competir a una distancia que no domino gens -com si en domines alguna!- la veritat es que fa anys que m'agradaria donar una petita empenta a la velocitat -o millor dit, els ritmes personals mes exigents- pero si es tracta de sortir a "entrenar" series, canvis de ritme, etc. buffffff, m'estimo mes correr a ritmes mes fluixos durant mes estona i deixar-ho per un altre dia. Aixi, la unica solucio possible es inscriure'm a curses de distancies iguals o inferiors a 10 kms. Aquest any en porto... dues! Lento pero seguro. Sobretot, lento. Si mes no, la premisa sempre es passar-s'ho be i mai dependre del crono per avaluar resultats: popular-popular!

A l'hora de les inscripcions -fins a 1 hora abans de la sortida, en total nomes 3€- ens trobem la Gemma i el David, que avui no corren, pero si els seus nanos. Per cert, que com a minim l'Arnau fara una gran cursa. Despres, ja trobem algun altre conegut com el Jaume (jauteras) o l'Arcadi, tots dos veterans en el tema. Em sento una mica alienigena, doncs se que poca cosa vinc a fer en una cursa de 6 kms (al final sembla que seran 5700 m) i la estrategia mes aviat sera defensiva, o sigui, no defallir abans d'hora. Pero primer anem per la cursa de l'Alina!

Al principi l'Alina no volia correr, doncs la meva proposta de fer la cursa ha estat al mateix mati un parell d'hores abans i ja se sap que avui dia els nanos tenen les agendes molt apretades, inclus un festiu. Pero tot just arribar a Tona i veure el bon ambient li ha fet il.lusio i en un moment ja erem a la sortida, en una barreja d'edats compreses entre els 0 i els 6 anys, uns mes alts, uns altres mes baixos, pero en definitiva, i amb gran pretenciositat, el futur del nostre esport. Be, aixo es el que deu pensar algun d'aquests pares que nomes fan que cridar, posar-se al mig i fer nosa a la resta de la gent. El dia de la cursa de St. Vicenç de Castellet ja vaig aprendre que el millor per ella es no fer res i dedicar-me a fer fotos. L'Alina, en els 200 m que li ha tocat correr s'ho ha passat teta, podria haver anat mes rapid (o tambe mes lenta) i ha fet un crono d'1min 15s (del meu Casio F-91W). Mes rapid encara hi ha anat despres a atacar l'entrepa de pernil salat que li han donat a l'arribada, pero aixo ja es un altre tema.

En el cas dels adults (a partir dels 16 anys) l'unic que puc dir que estic força content de no fer el gasosa al primer km, gestionar be l'esforç durant la cursa anant si fa no fa de menys a mes -no tinc xispa i aixo que he escalfat mitja hora-, notant una sensacio d'alegria a les cames que s'ha anat esvaint potser 500 m abans del final -he anat tota l'estona adelantant gent... ep! no massa gent-, i tot i aixi he esprintat els ultims 200 metres, de cara a la galeria, of course. Nomes he mirat el rellotge un parell de vegades per saber que continuava al planeta Terra. Al final, 26 minuts, o sigui, a 4.33/min. Content perque per part meva mes no hi havia. El circuit una mica dur amb alguna pujada cabrona, que et tallava el ritme (pero per dins he rigut doncs les estava esperant), de totes maneres compensat amb altres baixades suaus, amb una relativa animacio pels carrers de Tona. Com ja he esmentat abans, l'entrepa de pernil a l'arribada bonissim, amb molt bon ambient i molt bona organitzacio (per part de l'Associacio Atletica de Tona).