XXVI Travessa de Muntanya d'Encamp

Diumenge, 12 de juliol
Encamp (Andorra)
20 kms - 1680 m+ - 3h 48min

La XXVIa Travessa d'Encamp -ara dita "El tomb a l'Obac"- forma part del calendari de la 21a Copa d'Andorra de Curses de Muntanya organitzada per la FAM. De la Travessa fa un parell d'anys que se'n cuida l'empresa Muntanya Activa i està englobada dins l'anomenat Mountain Party, amb una Cursa d'orientació urbana el dissabte i la Travessa el diumenge. Podien participar tan corredors com marxaires de totes les edats, donat que amb una bona pensada hi havien 3 recorreguts a triar. El circuit A constava d'una mica menys de 21 kms i 1680 m+, pujant fins a 2740 m, per un exigent recorregut d'alta muntanya; el circuit B compartia el camí de l'A però iniciava la tornada cap a Encamp una vegada arribats al Refugi de les Agols (2250 m) fent 13 kms en total i 1030 m+; el circuit C era el més familiar, pujant fins al Llac d'Engolasters en 5,5 kms amb uns gens menyspreables 380 m+.

La sortida conjunta a les 8.30 ha reunit un total de 150 corredors-marxaires, sent un rècord de participació. De la Plaça dels Arinsols (1260 m), davant del mastodòntic edifici del Comú, abandonem el poble per sota el vial d'Encamp, començant la pujada per un dret corriol que s'endinsa a la pineda. Amb algun petit descans on es pot córrer, gairebé tota la primera part fins l'avituallament del Llac d'Engolasters (1640 m) es pot fer caminant, en general en fila de u, i també hi ha alguna part on els corredors poden adelantar i començar a treure avantatge si no volen guardar de cara a més amunt. La majoria de la gent porta bastons i motxilla, però també n'hi ha uns quants que anem "a pèl". Després s'agafa el pla camí de les Pardines, ben bé d'1 km, on corrent tornem a entrar al bosc per un exigent i dret corriol, l'anomenat camí de la pleta de Guitart. Des d'aquí ja ens espera durant una bona estona una llarga i dura pujada, on es fa difícil fins i tot trotar, donat que en pocs quilòmetres se salva bastant desnivell. A mesura que es guanya alçada, es passa de la pineda de pi roig a la de pi negre, travessant uns paratges naturals de gran valor.

Al planell de l'allau (1860 m), a l'alçada del riu, podem avituallar-nos i fer un petit respir. Torna la pujada i de mica en mica, el corriol es torna més agrest i entrem a l'estatge subalpí, on els pins es van fent més escassos i augmenta el matollar de neret (o abarsetar), acompanyat del nabiu i altres floretes d'alta muntanya. Cal seguir les marques grogues, mentre admirem la majestuositat del paisatge i les abundants empremtes del modelatge glacial. Després d'un petit collet, davallem breument fins el refugi de les Agols (2240 m), on hi ha l'únic tall de temps de la cursa: 1h 55min. Des d'aquí ja no hi ha cap treva: prats alpins, blocs granítics i alguna zona entollada, seguint per una costeruda i feixuga pujada enmig del rocam ornat de líquens fins el cap de les Agols (2600 m), una extensa altiplanície des d'on tenim el privilegi d'albirar un meravellós paisatge: destaquen molts dels alts cims que hi formen part d'Andorra, com p.ex. el Comapedrosa, Cataperdís, Tristaina, Casamanya, l'Estanyol i tots els cims que tanquen la Cerdanya per la seva banda nord. En fi, una imatge per badar que perdura com no, a la memòria. Un fantàstic ambient d'alta muntanya, que encara es veurà engrandit si cap quan iniciem el descens cap a l'estany Forcat, que tot i que inicialment havíem de vorejar, finalment no ens hi atansarem, voltant això sí un bellíssim petit estanyol. Novament caldrà esforçar-se, doncs a través de la muntanya, sense camí, ens haurem d'enfilar cap a les crestes del Gargantillar, fins a la cota 2740 m, amb una mica més d'11 kms de cursa.

A partir d'aleshores comença el veritable descens, retornant al cap de les Agols i seguint pel llom que separa la coma dels Llops (atenció al topònim!) i la vall de les Agols, per compartir després ara sí ara no algun tram de la pujada. És una zona amb unes impressionants panoràmiques, però cal anar atents, doncs la baixada sovint es fa complicada i també sovint es pot córrer amb ganes, on s'ha d'estar molt al cas sobretot quan entrem al bosc, doncs el corriol també fa el servei de torrent i la caiguda podria ser dolorosa. Arribem al Prat de Gilet (1920 m), lloc on ens podem avituallar. A continuació una petita i insignificant pujada per després seguir en franca davallada, molt ràpida si els quàdriceps encara responen. Novament podrem hidratar-nos al planell de l'Allau, on coincidirem definitivament amb el camí de pujada, quan encara estàvem frescos, i realitzar el recorregut invers. Abans d'arribar al Llac d'Engolasters, haurem de fer un gran esforç per trotar pel pla camí de les Pardines, amb un sol de justícia, i redoblar l'atenció al dret i una mica tècnic corriol que ens retornarà a Encamp, on entrarem cansats i alhora feliços a la plaça dels Arinsols.

Pel que fa al meu rendiment, estic molt satisfet, tot i que continuo molt lluny del meu estat òptim de forma. Si fa només dues setmanes no volia ni sentir a parlar de competicions, avui m'he trobat lluitant per una (modesta) posició i donant-ho tot. Si la travessa en sí ja és dura, personalment l'hi he feta encara més. Ja a la pujada m'hi he esforçat considerablement, anant de més a menys, però no he tingut en cap moment pensaments negatius tipus "què collons faig aquí?" i he tret forces d'on no sabia que n'hi tenia. Suposo que això ha fet que el meló que he menjat al Refugi de les Agols se m'hagi entrevessat i hagi hagut d'aturar-me a fer una "parada tècnica" tot just iniciat el descens. Per altra banda, el mal que em provoca la durícia al peu novament m'ha fet la guitza durant el llarg descens i he acabat anant al trot, molt insegur i bastant resignat. Avui era un dia on podria haver "volat" de baixada, però també és cert que ja hi anava molt cansat. De totes maneres, en aquesta part només m'ha adelantat un corredor i en canvi, jo sí he adelantat a diversos. He arribat a meta mig extenuat. Al final, crec que el 23è d'uns 70 corredors, tot i que s'ha de dir que en general m'ha semblat que no hi havia molt nivell. Estic molt content, doncs sento que puc (i necessito) millorar i això m'esperona.

Andorra Ultra Trail: la crònica

Encara que aquesta vegada ha estat inèdita doncs voluntàriament no he acabat la cursa, o sia, he decidit abandonar, estic força content de l'experiència viscuda durant un bon grapat d'hores a Andorra. De fet, tal com havia anunciat en aquest blog, ja em trobava de "vacances" totals atlètiques i el pòsit dels últims mesos era tan minso que poca cosa podia fer davant la burrada de xifres d'aquest ultratrail (maleïda paraula... no li podrien dir en algun llenguatge ibèric?). Al final, tot i les meves negatives, la Lídia va perseverar i només va faltar el petit gran cop de mà del Xavier per aprofitar la inscripció que havia fet molts mesos enrera, ben bé a la prehistòria. Així que divendres cap a Andorra, a intentar fer el màxim de recorregut, a gaudir-lo al màxim i també acompanyar els companys del Koala's Team i ajudar quan fos necessari.

La festa comença tot just a Oliana, on coincideixo amb en Ramón i la resta del Komando de Hueska: Javi, Teíto i David. La opinió és unànime: la intenció és acabar i el respecte màxim. Ja al País dels Pirineus -on el caòtic trànsit continua sent el seu màxim exponent- pujo fins a Ordino on recullo la bossa del corredor i tot seguit assisteixo al briefing (una altra paraula maleïda...) on hi regna la expectació dels concerts dels Rolling Stones. Los nervios a flor de piel. Si fins i tot en Salvador Calvo estava com un flam! Retrobada amb molts companys, per mi un dels al.licients, tot i que em sento una mica amb complex d'inferioritat. Poc després, amb en Xavier i en Raül baixem fins a la Massana a descansar, a una mínima habitació d'hotel que no està a cap dels nostres noms. La programació del canal internacional no convida a dormir i efectivament, no ho fem. Això sí, la cervesa no falta ni la llauna de tonyina, marca del Koala's Team. Que tremolin els defensors de la maltodextrina! Omplim les hores restants xerrant del més enllà i del més cap aquí, no tot havia de ser surrealista! De nou a Ordino, esperant el bus que ens durà cap a Arcalís, nova retrobada amb amics, entre ells l'Albertus, fitxatge estrella d'última hora i component essencial del Koala's Team. També gaudim de companyia femenina, inclús internacional. Segons un estudi de la Universitat de Michigan, això últim manté i fins i tot augmenta la trempera pre-competitiva. Que n'aprenguin!


Mitja hora abans de la sortida, ens tanquen a una pleta asfaltada on anem tots disfressats de les maneres més enginyoses. Tot està pensat per la supervivència. En aquells moments encara no estava massa mentalitzat i em trobava enraonant sobre el sentit del recorregut: no sé com, pensava que seria horari, però vés per on la gentada correria en sentit contrari. Com aleshores la meva sapiència muntanyenca havia quedat en entredit, ara mateix la reafirmo dient que jo SÍ ja havia pujat al Comapedrosa, joer, i que per tant, sabia on era. Encara que ben mirat, de nit tot es veia fosc. Bé, el cas és que d'una manera o una altra, la passejada seria excessiva i... ¡yo con estos pelos! Per fi sona la música -la última escena del Príncep Igor de Borodin (¡)- i apa, marica l'últim! Perquè, com a mínim, els del davant surten cagant llets. A les 0 o'clock!

De bon principi intento no perdre els companys. Sempre m'agrada anar al meu aire, però avui no tinc l'esperit fort com per marxar tot sol. Emociona sentir la cridòria dels voluntaris i familiars animant. Anem baixant per asfalt fins enllaçar a un corriol que encara davalla més fortament. Sobta molt veure per davant i per darrera la corrua de llumets dels frontals enmig de negra nit. De tant en tant, anem paral.lels a la carretera i comprovem que els cotxes ens van seguint, animant tot el possible. Fa calor, comencem a suar i la veritat és que em sento feliç de ser aquí en aquests moments, tot i que una part meva encara renega. Mentrestant m'ha abandonat la mandra i anem dient parides, trencant el gel, si fem això és perquè ens agrada i no tenim cap obligació. L'estona passa i el cos de mica en mica va agafant el ritme, impropi d'un dia normal a aquestes hores. Aleshores m'adono que al cel haurien de brillar les estrelles però en canvi no es veu res, tot i la lluna quasi plena. Amb la tonteria -que entre uns i altres no ens abandonarà- arribem a Llorts.

Nou "bany de masses" i primera pujada seriosa. Pocs minuts després ens hem d'aturar a canviar-nos de roba. Ens adelanten una gran quantitat de corredors, cosa que impacienta l'Albertus, així que novament en marxa, intento marcar al davant un ritme sabrosón però no massa viu. Tot plegat la incertesa dels ritmes serà ben patent, no sabrem del cert si anem dosificant convenientment, doncs 107 kms són molts kms pujant i baixant muntanyes. El cas és que adelantem la colla abans esmentada -menuda tonteria allà al km.10- i de mica en mica, la cosa es posa més i més empinada. Com tots els desnivells siguin així, estem arreglats! Anem pujant cap a la carena i tot i la foscor, el punt de referència són els llumets dels frontals, com una bella i petita serp lluminosa enmig de la negror de la muntanya. Comencen a caure quatre gotes, fredes, erràtiques, no desitjades. Certament, el cel està tapat.

Aviat tenim pluja, però no ens tapem, seguim guanyant alçada i ja es nota la fresca. Pel terreny ja es veu que hem pujat als prats i de seguida dominarà la roca. La pluja comença a caure amb més alegria i finalment a una tartera ens vestim amb els xubasqueros. Ara en Raül podrà testar la utilitat de la peça d'1 euro que va comprar a un basar xino... El festival tot just comença i les relliscades enlenteixen el pas. Un cop al llom de la muntanya, a més de 2600 m, bufa un vent fred no massa acollidor i aleshores apareixen els flashos, no dels paparazzi, sinó dels llamps que cauen molt a prop... La tempesta gira cap a on som i en un moment la tenim a sobre... Llum i espetec, llum i espetec... Houston, Houston, ¡sálvese quién pueda!... Aquesta sí que és la "cresta corrible" que van anunciar al briefing! La veritat és que el moment és seriós i més val actuar amb seny i rapidesa. Correm avall tot el possible fins a mig vessant, empapats i aterits de fred. Ens reagrupem i seguim davallant. Fem càbales sobre el destí de la cursa quan trobem un control on no saben informar-nos.

Trotem i caminem per un corriolet que travessa una pineda, flanquejant la muntanya i una vegada allunyades les llampegades -no així la pluja, que seguirà caient intermitentment- recuperem el bon humor. Novament en pujada, travessem uns prats entollats i veiem més enllà tot de llumetes: el refugi del Pla de l'Estany. Aquí ensopeguem amb una aglomeració total de gent, gairebé no es pot ni avituallar i en certa manera, recorda les restes d'una guerra: gent morta de fred, altres que pleguen camí d'Arinsal, alguns lesionats, comentaris no massa positius... aleshores des de la organització anuncien que la cursa continua, però sense fer els últims 100 m de desnivell fins el cim del Comapedrosa, tindrem com a mínim 3 hores seguides de bon temps... si més no, mengem, canviem de roba i després d'una estona, decidim continuar, una mica moixos, tot sigui dit...

El camí s'enfila de valent per una típica tartera d'aquesta banda dels Pirineus: llosses mitjanes recobertes de líquens relliscosos. Continua negra nit i jo en comptes de sortir fresc se m'entravessa i em començo a marejar, pujant moltíssim les pulsacions. No puc seguir el ritme de l'Albertus, però en Raül també vacil.la. Vaig reduint i regulant, passa l'estona i no milloro. Quin greuge! Procuro no forçar doncs no vull vomitar. Els companys m'esperen, em canvio novament de roba i ara sí que em noto millor, però veig que la fatiga ha aparegut molt abans del que preveia. Amb la conya que portem! Els llumets es perden a l'horitzó, aquesta ascensió és de primera! De tant en tant trobem a gent tirada pel "camí", ens adelanta algú, adelantem nosaltres... la cursa és viva! Sempre molt ben senyalitzat i en un ambient bellíssim d'alta muntanya amb les primeres clarors matinals.

El road-book (ho estic mirant ara) ja ho deia "subida muy severa... hacemos un desnivel de 900m sobre 2 quilómetros". Ens cau una minutada mentre fem equilibris entre pedres basculants i blanques congestes. Puges i puges i el petit port no apareix. Tot és bàsicament mental, cal agafar un ritme personal adient, però si no t'ho coneixes es fa dur, els bessons a punt d'explotar. Entre bromes superem la tartera final i al coll ens rep un cantaire amb un sac de gemecs, que no sé si pel fred o el cansament, desafina més que el Fari -q.e.p.d.- en un karaoke. Descanso breus instants per contemplar meravellat la sortida del sol (...moment místic...). Fot molt fred i més val marxar.


Els companys ja han pres las de villadiego i aprofito per tirar alguna foto més. Potser fa quinze anys que hi vaig ser aquí, però ho recordava una mica més amable. Voregem l'estany Negre, amb prudència per no relliscar a la congesta que l'orna i no mullar-nos una mica més. És sensacional. Bellesa pura. Sóc conscient que bado massa, no estic ficat en cursa, la fatiga creix i resten quasi 90 kms i portem 6 hores... la opció més natural comença a prendre forma: abandonar. Els companys ja són com puntets molt més avall, així que decideixo fer un descens més consistent a veure si em desperto, el cos s'activa i no estic tant fatigat. Definitivament, em falta rodatge, al refugi del Comapedrosa em sento muscularment cansat. La decisió ja està presa. Pujant a la Portella de Safons em sento malament per no poder seguir amb els companys (quin grup més maco!), però estic molt alegre pel camí realitzat i per la bona experiència conjunta (filosofia Ramon Anglada, que malauradament també hi hauria de ser avui amb nosaltres i no ha pogut venir). Ara vaig seguint-los pel corriol amb una descarada inèrcia i al coll de la Botella, després de 8h 40min, finalment plego. Això sí, menjo meló. Meló per esmorzar: ¡toma ya!

Des de la organització no ens informen del canvi de recorregut. De fet, pensàvem que encara restaven 80 kms amb totes les seves hores, de dia i de nit. Potser sabent-ho hagués continuat, qui-ho-sap, sembla ultra ficció, però de totes totes no hi ha marxa enrera i continuo molt satisfet del camí realitzat i des d'aquí vull agrair la companyia del Xavier, en Raül i l'Albertus. He rebut molt més del que jo he donat a canvi.

Ara bé, les eines ja les començo a esmolar de cara a l'any vinent...

Andorra Ultra Trail: el vídeo

Petit vídeo fins el km.30 (Coll de la Botella), on vaig abandonar després de... 8h 40min!!!

Proper repte: Andorra Ultra Trail

Canvi de plans. Després d'algunes vicissituds i un bon cop de mà, definitivament participaré aquest divendres a l'Andorra UT: 107,4 kms, 7700 m+ i 8300 m-. Els números ja parlen degudament, però a més a més s'ha de tenir en compte que gran part del circuit transcorre per alta muntanya, a més de 2000 metres. No estic ni físicament ni mentalment preparat en aquests moments per aquest repte, és una llàstima, però confio en la meva adaptació al terreny a mesura que passin les hores de cursa. No crec que em lliuri de passar una segona nit (+24 hores) a la muntanya i el cansament serà un factor molt important a contrarrestar amb la concentració i l'esperit de sacrifici i superació. Ingredients coneguts als quals només falta una mica de bon humor per esdevenir una experiència personal per recordar. Així ho espero!

...

M'agafo un descans i el blog també.

Fins aviat!